Asesor Matrimonial

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
 C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA
Tel 93 570 71 54- 653 811 887
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
Psicòleg i sexòleg. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès
 entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà
aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i
femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental
,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament
l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència
de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès
Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut
manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat
de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a
través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i i
mplantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada
 al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi
Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits,
ràdio i televisió.
Enllaços externs
Carme Serrat Bretcha
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil
 (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma 
de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del
 Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon 
Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb 
dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS
TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

  Locució: Gemma Costa, actriu i cantant

Psicoterapia de parella
Consisteix en assistir a les parelles amb problemes, o en crisis greus, per
ajudar-los a trobar la millor solució.
Mitjançant un enfocament sistèmic, i cognitiu conductual, tenint en compte que
 tots dos integrants vénen de diferents sistemes familiars, amb diferents creences,
 històries i experiències, que després són les que influeixen en la seva vida personal,
 es comença el treball vincular, per arribar a la millor solució per a tots dos.
La teràpia per a parelles és la solució professional per a parelles, que estan passant
per una crisi o tenen problemes familiars, amb els fills, problemes sexuals, gelosia,
 infidelitat, mala comunicació, competència entre tots dos, indiferència, etc.
La teràpia per a parelles ajuda a solucionar aquests problemes ja que proporciona
un tractament adequat, que transforma aquests problemes en una relació
saludable que brinda als dos membres de la parella una millor qualitat de vida.
La psicoteràpia és un procés de comunicació entre un psicoterapeuta (és a dir,
 una persona entrenada per avaluar i generar canvis) i una persona que acudeix
a consultar ( «pacient» o «client») que es dóna amb el propòsit d’una millora
 en la qualitat de vida en aquest últim, a través d’un canvi en la seva conducta,
actituds, pensaments o afectes.


Existeixen molt diversos marcs teòrics per a això, exemples d’ells:
– Redissenyar la funcionalitat de les conductes (Modificació de conducta).
– La interpretació que fem de la realitat (Teràpia cognitiva, exemple de teràpia
 cognitiva és la correcció de Distorsions cognitives (Aaron T. Beck).
– «Consell no-directiu» des de la Psicoteràpia centrada en el client de Carl Rogers:
 que segons la seva obra es postula mitjançant dos teories de la personalitat en e
l procés terapèutic, entorn del si-mateix (o self).
A cadascuna d’aquestes concepcions, per a cadascuna de les escoles o corrents,
 les hi crida en conjunt «psicoteràpia». A més, el terme psicoteràpia no pressuposa
una orientació o enfocament científic definit, sent considerat denominatiu d’un ampli
domini científic-professional especialitzat, que s’especifica en diverses orientacions
teòrico-pràctiques.
A Espanya l’entitat acreditadora més antiga tant de psicoterapeutes com de programes
 de formació en psicoteràpia és la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoteràpia
(FEAP) .1 Des d’aquesta entitat s’entén per psicoteràpia tot tractament de
naturalesa psicològica que, a partir de manifestacions psíquiques o físiques del
sofriment humà, promou l’assoliment de canvis o modificacions del comportament,
l’adaptació a l’entorn, la salut psíquica i física, la integració de la identitat
psicològica i el benestar bio-psico-social de les persones i grups tals com la parella
 o la família. Per tant, el terme psicoteràpia no pressuposa una orientació o
enfocament científic definit, sent considerat denominatiu d’un ampli domini
 científic-especialitzat, que s’especifica en diversos i peculiars orientacions
teòriques, pràctiques i aplicades. Les intervencions terapèutiques són de naturalesa
 fonamentalment verbal i persegueixen la reducció o eliminació dels símptomes, a
 través de la modificació de patrons emocionals, cognitius, conductuals, interpersonals
 o dels sistemes en els quals viu immers l’individu.
Dins de la psicoteràpia hi ha una gran diversitat de corrents, enfocaments i
conceptes teòrics aplicats a l’àmbit psicoterapèutic, que donen origen a altres
 tantes maneres d’establir aquest context de comunicació (arribant fins i tot a
configurar-diferents paradigmes). No obstant això, dues característiques que
 unifiquen a la psicoteràpia són:
1.- El contacte directe i personal entre el psicoterapeuta i qui li consulta,
principalment a través del diàleg.
2.- La qualitat de «relació terapèutica» del context de comunicació, és a dir, una
 relació d’ajuda destinada a generar un canvi en qui consulta.
A causa de la naturalesa de les comunicacions que s’estableixen dins d’aquesta
relació, hi ha temes significatius de privacitat o confidencialitat de la informació
intercanviada, que remet a consideracions ètiques per a l’exercici de la psicoteràpia
 (codi deontològic). Per això, l’habilitació dels que poden exercir la psicoteràpia
requereix d’un procés d’entrenament guiat per terapeutes que compten amb major
 temps d’experiència o estudis dins del camp respectiu.
Les diferents corrents psicoterapèutiques s’han anat desenvolupant fins a
l’actualitat en la mateixa mesura en què s’han anat aprofundint les línies
teòriques que les sustenten. En cadascuna d’elles hi ha elements comuns
que estaran descrits de manera explícita o que estaran implícits en els seus
 postulats inicials. Aquests poden resumir de la següent manera:
– Una certa conceptualització del «comportament humà normal» o «sa».
– Una certa conceptualització del «comportament humà no-normal».
– Una metodologia específica per a la generació de canvis.
No obstant això, també és possible trobar elements diferenciadors entre una i
altra escola de psicoteràpia, que es corresponen amb èmfasi diferents en les
 seves conceptualitzacions inicials, o el que és el mateix, diferències de
 “concepció de món” que afecten els rols dels implicats en el context
psicoterapèutic.
Aquesta varietat de corrents i escoles té el seu origen en les diferents formes
 de comprendre l’experiència humana, la salut o malaltia, metodologia utilitzada
 i, molt especialment, al context socio-històric d’on va ser creat. En aquest sentit,
algunes escoles o grup d’escoles suposen veritables paradigmes que no permeten
 barrejar les unes amb les altres fàcilment. Clar exemple d’això (llevat d’alguns intents
 històrics o pràctics), és la psicologia conductual i la psicoanàlisi de Freud,
 que difereixen tant en els seus postulats bàsics que resulten inconciliables.
Actualment, però, hi ha terminologia especialitzada que permet parlar del
mateix fenomen des de diferents corrents teòrics, aconseguint així eixos
comuns que permeten donar solidesa a l’exercici de les psicoteràpies.
Com l’enumeració de diferenciacions entre una i altra escola de psicoteràpia
pot arribar a ser massa extensa, resulta més clarificador centrar-se en les
 característiques de les grans línies de psicoteràpia sorgides fins avui, i
com aquestes s’han anat desenvolupant fins ara.
Línies modernes:
– La línia psicoanalítica;
– La línia conductual i la cognitiu-conductual;
– La línia humanista.
Línies postmodernes:
– Línia construccionista
– Línia constructivista
Aquestes línies o corrents psicoterapèutiques segueixen desenvolupant-se i
definint-se a partir dels seus avenços teòrics i pràctics (és a dir, des de la
investigació, el desenvolupament teòric i l’acumulació de dades clíniques).
En realitat existeix cert salt entre la psicologia purament teòrica i la psicologia
 clínica, en el sentit que la majoria dels psicòlegs clínics solen dur a terme
determinades pràctiques que es troben emmarcades en cada orientació teòrica.
Aquest fet succeeix perquè, com és ben conegut amb independència del
corrent psicoterapèutica, és la relació i interacció entre el psicoterapeuta i
el “client” el que permet explicar una part molt important dels efectes de la
teràpia. La qual cosa no implica que el corrent teòric sigui prescindible, sinó
que hi ha una reciprocitat entre la pràctica clínica i el corrent teòric de mutu
desenvolupament. De fet, no podria ser d’una altra manera, ja que conforme
 es van fent explícits els efectes que permeten optimitzar la psicoteràpia,
 aquests s’aniran incorporant a cadascuna de les corrents teòrics des dels
seus respectius enfocaments.
Més encara, avui dia és un moment especialment important, ja que els límits
entre les diferents corrents teòrics psicoterapèutiques comencen a diluir-se i,
de fet, la psicologia clínica comença a usar una sèrie de terminologia que
permet parlar dels mísmos fenòmens des de diferents postures teòriques :
per exemple, el insight, experiència emocional correctiva o transferència.
Són conceptes sorgits des d’una sola corrent que, en evidenciar l’existència
del fenomen, es redefineix conceptualment en cada perspectiva teòrica.
Aquest moviment integrador dins de la psicoteràpia pretén, més que generar
models teòrics nous, integrar tant en el pla epistemològic, teòric i tècnic
 elements de diferents escoles psicològiques. Això pot dur a terme des de
 diferents concepcions: integrar teories, eclecticisme tècnic (fer servir les
tècniques eficaces sense atendre al seu origen teòric) o fins i tot seleccionar
directament quines perspectives són útils per a quin tipus de problemes o diagnòstics.
Objectius de les psicoteràpies
L’objectiu de la psicoteràpia depèn de la valoració que es faci del pacient
(o client, o subjecte), prenent com a referència la disciplina psicològica de
 la qual sorgeix aquesta intervenció, així podem diferenciar:
– Teràpia cognitiva: modificar els esquemes de pensament.
– Teràpia de la conducta modificar la funcionalitat de la conducta.
– Teràpia cognitiva-conductual: Barreja tots dos plantejaments, ja que en els
 seus fonaments no són del tot contradictoris i permeten complementar-se.
– Modificació de conducta: De la perspectiva de conducta sorgeix, d’una banda,
 la teràpia de conducta aplicat a l’àmbit clínic i, de l’altra, la modificació de conducta,
 com a objectiu se centra en altres contextos a més del clínic, però aplicant tots
els coneixements científics, molt especialment de la perspectiva conductual.
Per exemple, redissenyar l’ambient laboral per a promoció de la salut o prevenció.
– Teràpia gestàltica: Aconseguir un “ajust creatiu” en la interacció entre la
persona i la resta del món, centrant-se en l’experiència.

El que se pone de puntillas no puede sostenerse derecho.
Autor anónimo

“Puedes hacer más amigos en dos meses al interesarte en otra gente que lo que puedes en dos años intentando que otra gente se interese en ti”.
Dale Carnegie

“No conquistamos a la montaña, sino a nosotros mismos”.
Edmund Hillary

“Solo tenemos que cambiar una cosa para tener felicidad en nuestras vidas: dónde centramos nuestra atención”.
Greg Anderson


Psicólogo Mollet / Psicòleg - Asesor Matrimonial