Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet
Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLESC/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 (petición de visita)
conesa@gmail.com
Atac de Pànic

La persona que pateix episodis de pànic se sent sobtadament terroritzada sense una raó evident
 per si mateixa o per als altres. Durant l’atac de pànic es produeixen símptomes físics molt
 intensos: taquicàrdia, dificultat per respirar, hiperventilació pulmonar, tremolors o mareigs.
 Els atacs de pànic poden ocórrer en qualsevol moment o lloc sense previ avís.
Xavier Conesa Lapena
Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès
 entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà
 aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines
i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental
,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament
 l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència
de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès
 Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut
 manté conveni de col.laboració amb la
Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull
 i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat
de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió
a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la
investigació
 i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte
 publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i
al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficia
l de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits,
ràdio i televisió.
Enllaços externs
Carme Serrat Bretcha
Licenciada en Psicologia Colegiada número 3.086 Adultos e 
Infantil 
(Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma 
de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del 
Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del 
Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y 
Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics
 I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb
 dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de 
Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia i
nfantil.


  Locució: Gemma Costa, actriu i cantant

Introducció

Estratègies per a una psicoteràpia breu de l'atac i trastorn de pànic
Presentem un esquema de tractament breu, combinat, psicoterapèutic gestàltic
 i psicofarmacològic, amb una durada aproximada de 12 a 16 setmanes
destinat a superar la situació catastròfica invalidant de l’atac de pànic i del
 trastorn per pànic, acompanyat o no de fòbies. L’atac de pànic és un trastorn
 per ansietat, cada vegada més freqüent, que es presenta amb símptomes
 que arriben a ser francament invalidants. S’observa. En el 1,5% al ​​4% de la
 població, sent la majoria dels casos dones d’edat entre 25 i 40 anys
La forma que adquireix involucra intensos símptomes corporals com ara palpitacions
, marejos, sudoració, ofec, tremolor, opressió toràcica, i símptomes cognitius que es
 caracteritzen per la significació catastròfica atribuïda als símptomes. Aquesta ideació
catastròfica sempre suposa un dany, ja sigui somàtic (por a patir un infart, por a morir)
, psíquic (por a embogir), o social (vergonya que altres persones notin el que
m’està succeint).
El tractament que desenvolupem comprèn quatre etapes clarament delineades
. Aquestes són:
  1. Diagnòstic
  2. Evaluació psicofarmacològica
  3. Primer moment psicoterapèutic
  4. Segon moment psicoterapèutic

Diagnòstic

Al llarg d’una o dues entrevistes s’avalua detingudament la situació que presenta
el pacient, diferenciant-la de trastorns de personalitat, depressió, hipocondria,
 fòbies. trastorn obsessiu compulsiu, trastorn per ansietat generalitzada, ansietat
de separació, estrès i crisis vitals. El diagnòstic diferencial inclou la discriminació
 amb alguns quadres de la clínica mèdica com l’hipertiroïdisme i el prolapse de la
vàlvula mitral, per exemple.
És d’importància psicosemiológica detectar la presència de sensibilitat a l’ansietat
(por a la por) com a fonament psicopatològic del quadre

Evaluació psicofarmacològica

En una entrevista conjunta pacient-terapeuta-psiquiatre, es pren decisió sobre la
conveniència o no d’utilitzar psicofàrmacs. És important ressaltar que en cas
afirmatiu la medicació formarà part explícita de l’enquadrament terapèutic, en el
sentit que hi haurà un seguiment permanent dels resultats de la mateixa que no
 compromet només al psiquiatre.
L’acord del pacient, i el coneixement del terapeuta sobre els efectes de l’esquema
farmacològic, així com la capacitat de donar resposta a alguns dels interrogants
del pacient, sense sol · licitar la intervenció del psiquiatre, són considerats punts
vitals de l’èxit terapèutic. El terapeuta pren clarament el paper de coordinador
 de l’equip, i el psiquiatre funciona com a auxiliar. Es fa necessària l’elaboració
 prèvia del vincle terapeuta-psiquiatre.

Primer moment psicoterapèutic

Estratègies per a una psicoteràpia breu de l'atac i trastorn de pànicL’objectiu estratègic d’aquesta etapa del
 tractament és aconseguir modificar la relació de lluita i desesperació pel control
dels símptomes de l’ansietat primària (símptomes físics), buscant una millor
acceptació dels mateixos treballant sobre l’ansietat secundària (reacció davant
els símptomes físics ). L’objectiu principal és observar atentament l’aparició
d’ideació automàtica catastròfica.
En aquesta síndrome, l’aparició dels símptomes físics (ansietat primària)
dispara en forma automàtica els símptomes cognitius catastròfics (ansietat secundària)
en absència d’una situació externa clarament angoixant o un objecte fobígeno
nítidament configurat. Així el propi cos és pres com a objecte a témer. Aquest és el
característic por a la por. Davant d’aquesta situació. Qui pateix d’aquest estat tracta
infructuosament d’establir un control sobre els símptomes mateixos tractant de no
sentir el que sent i no pensar el que pensa. Això afegeix un problema extra que
 realimenta el circuit de l’ansietat.
Aquest moment del tractament estarà dirigit a dissoldre el vincle automàtic entre
ansietat primària i secundària, permetent al pacient adonar significacions alternatives.
 Per a això, es brinden eines destinades a desenvolupar:
  • suports corporals
  • autoobservació
  • expressió emocional (molt freqüentment de la ira subjacent a la por en
  •  aquests quadres)

a) Desenvolupament dels suports corporals

Rescatem les primeres elaboracions de Perls a “Jo, fam i agressió” a l’entendre
l’angoixa com bloqueig respiratori proposant una sèrie exercicis que permeten el
contacte clar amb la respiració i les fantasies lligades a aquesta. Així mateix,
seguim a Alexander Lowen, quan afirma que les pors més primaris estan referits a
la por a ofegar ia caure. Aquests dos pors estan relacionats amb dos talls energètics
 que es produeixen a les zones més estretes del cos (el coll i la cintura), donant
lloc a una acumulació de tensió com a expressió del conflicte entre l’impuls i la
 defensa, esdevenint en angoixa, aquests talls energètics impedeixen la lliure
 circulació de la sang i les sensacions, donant per resultat l’obstrucció del procés
respiratori en el tall superior, i la conseqüent ansietat d’ofec. En el tall inferior entre

el tòrax, els genitals i les cames, es genera ansietat de caiguda. Utilitzem tècniques
 derivades de la Bioenergètica per desenvolupar aquests suports del contacte, com
 ara els exercicis de grounding o asuelamiento que ajuden a recobrar la consciència
 de cames i genitals i la fluïdesa bioenergètica. De la mateixa manera que aquests
 treballs estan indicats per recuperar la fluïdesa, l’exercici conegut com el “deixar-se
caure” (Lowen) està dirigit a operar sobre la necessitat neuròtica de control,
i ha resultat, per a nosaltres, una excel · lent eina en aquest sentit. Sol produir
 una grata sensació quan resulta possible travessar l’experiència de cedir el
control i lliurar-se a les forces de la natura (la llei de gravetat) adonant-se que
res terrible ha passat.

b) Tècniques per l’auto-observació

l’objectiu d’aquestes tècniques és desenvolupar la capacitat d’autoobservació de
 manera que sorgeixin més recursos per trobar relacions significatives alternatives
 entre l’ansietat primària i secundària, tornant més conscients els processos
preconcientes que determinen l’automatisme. Utilitzem un quadern a tres columnes
 (situació-emoció-idees), en el qual se li demana al pacient que porti un registre on
 anotarà, en els moments en que presenti un estat d’ansietat intensificada, els següents
 ítems: a la primera columna, la descripció de la situació el més detallada possible,
 en la segona, les emocions i sensacions corporals, i en la tercera columna, les idees
 que se li imposen en aquest moment. Aquest quadern permet documentar i visualitzar
 la seqüència de cada episodi i les característiques dels mateixos. És interessant afegir
 una quarta columna on s’indiqui la data i hora, per conèixer la freqüència i moments
 del dia en què es presenten els episodis.


psicologia mollet

c) Exercitació del continuum de consciència

mostrem en la nostra presentació com aquest exercici clàssic de la teràpia gestàltica,
permet explorar i operar sobre el trastorn que ens ocupa.
Dins d’aquest primer moment psicoterapèutic, una vegada que ha millorat la situació
de lluita pel control dels símptomes a través de tècniques de respiració, relaxació i
 autoobservació, passem a l’etapa que podem anomenar de introvisión, en el sentit
 d’anar portant la mirada cap a dins, cada vegada més profundament, amb l’objectiu
 de possibilitar anar aproximant lentament a entrar en contacte amb les introyecciones
implicades en el quadre. En aquest moment, de mirada més profunda, utilitzem un
altre recurs de l’enfocament gestàltic: la fantasia guiada. Sabem que les fantasies
 dirigides són semblants als somnis ia l’obra de l’artista en tant que indueixen un
estat d’agudització corporal que facilita l’afebliment del control racional. El que es
 busca és l’expressió i desplegament del que es temia. Pensem que això temut és
 una cosa arrelat molt profundament, moltes vegades lligat a escenes de la infància.
A més la situació pànica mobilitza situacions que són arquetips clàssics, dels quals
es va ocupar la mitologia i la literatura de terror, els aportacions busquem aprofitar.
A nivell de pensament, apareixen en aquests pacients, com apuntem reiteradament
, ràfegues de pensaments i imatges que acompanyen els símptomes corporals,
donant-li un significat greu. “M’estic tornant boig”, “em vaig a desmaiar, em moriré”,
“quina vergonya”, es fan interpretacions catastròfiques que atorguen als símptomes
un significat amenaçant envers la integritat vital. Podem dir que es fan figura creences
que eren al fons i que són la base de la vivència de vulnerabilitat, és a dir creences
que desacrediten la capacitat d’enfrontar. “Sóc aquí sol, aposto a que el pitjor em
passi i no tinc recursos”. Aquest component cognitiu es processa a nivell preconciente,
 el mateix nivell en què actua la fantasia dirigida. Elaborem una fantasia guiada,
a partir de l’escena temuda. Aquesta fantasia és única i personal.
La tasca del terapeuta és anar acompanyant pas a pas el adonar-se del pacient
 per ajudar que es vagin desplegant escenes internes.

Segon moment psicoterapèutic

Aquest segon moment psicoterapèutic, referit al treball sobre la vivència de
vulnerabilitat, s’inicia quan el pacient ja es troba en un vincle terapèutic que li és
 fiable. En el cas que hagi estat necessària la utilització de medicació, aquesta ja
 haurà estat prou tolerada i acceptada (com un “guix” que es col · loca fins que
 “soldi” el que calgui soldar). Així mateix hi haurà cedit la desesperació per controlar
 els símptomes de l’ansietat primària. Es podria comparar el trastorn per pànic
 amb la febre. La febre és un símptoma que indica que l’organisme travessa un procés
 infecciós. En aquest cas la febre seria el conjunt de símptomes (sudoració, marejos,
 palpitacions, idees de mort i bogeria). Això és el que apareix, el que fa figura.
A aquesta altura del tractament s’indagarà quin és el fons d’aquesta situació o sigui
 el “focus infecciós”. Basarem la nostra intervenció en les investigacions fetes pel
 Dr. Norberto Levy.

Què és la por?

Estratègies per a una psicoteràpia breu de l'atac i trastorn de pànic
La por és l’emoció sorgida de la percepció d’una amenaça o un perill. No
una amenaça en si mateix, sinó un senyal de l’amenaça. Tampoc una amenaça en
abstracte, sinó una amenaça “per a algú”. Es constitueix com a amenaça en funció
dels recursos amb què conte per enfrontar-la.Per tant tindré por cada vegada que
percebi una desproporció entre l’amenaça i els recursos de què disposo.
El pendent nevada d’una muntanya pot ser terriblement amenaçador, però per
a un expert esquiador deixa de ser-ho. Per tant no hi ha por justificat o injustificat
 sinó “per a algú”.Els éssers humans no només produïm l’emoció com ara la por
sinó una segona emoció reactiva davant aquesta emoció. Tenim por ia continuació
podem sentir vergonya, humiliació o ràbia per tenir por. Segons com sigui la meva
resposta la por s’atenuarà i serà por funcional (recerca de recursos per enfrontar
 l’amenaça). Però si sento por i la meva resposta és la crítica, la autoagressió, o
la desqualificació, la por augmentarà, i anirà apareixent una por disfuncional que
 em deixarà impotent davant la possibilitat de buscar recursos. L’amenaça ja no
és només externa, sinó que també interna. Jo em va constituir en la meva pròpia
amenaça, i la por s’agreugés derivant en fòbia, o iniciant una “escalada de la por”
que condueix al pànic. La por disfuncional ja no és un senyal que protegeix sinó
una amenaça en si mateixa, font de terror, impotència, desorganització, ira.
Quan una persona observa el seu aspecte temorós i desitja canviar rebutjant,
ingressa en un camí del qual es fa difícil sortir. Aquesta actitud cambiadora
inadequada violenta, desqualifica o simplement no legitima l’existència de l’aspecte
 temorós. L’única cosa que s’aconsegueix és acorralar i amenaçar aquest aspecte
 portant-ho a produir respostes de fúria, ressentiment, terror o vergonya.
Es fa necessari, en una estratègia d’auto-suport, desenvolupar un assistent interior
 capaç d’escoltar i acceptar el discurs de l’aspecte temorós, que és qui, finalment,
 té les claus de la curació. Aquest és el treball desenvolupat en aquest moment
del tractament. Al cap del mateix donem per acabat el procés de psicoteràpia
 breu, centrat en el símptoma.


psicologo mollet psicologa

Durant un atac de pànic o crisi d’angoixa es presenta a l’individu una sobtada aparició
 d’un nivell elevat d’ansietat i excitació fisiològica sense causa aparent. L’aparició 
d’aquests episodis de por intensa és generalment abrupta i sol no tenir un clar
 desencadenant. Els atacs de pànic es manifesten com episodis que irrompen 
abrupta i inesperadament sense causa aparent i s’acompanyen de símptomes 
associats a la por, com ara hipertensió arterial sobtada, taquicàrdia, dificultat 
respiratòria (dispnea), marejos i inestabilitat, sudoració, vòmits o nàusees, 
símptomes tots ells coherents amb la por que els provoca. Generalment 
acompanya la crisi una estranyesa del jo al costat d’una percepció d’irrealitat 
i de no reconeixement de l’entorn.
Els atacs de pànic no duren molt però són tan intensos que la persona afectada 
els percep com a molt prolongats. Sovint l’individu sent que està en perill de
 mort imminent i té una necessitat imperativa d’escapar d’un lloc o d’una situació 
temuda (aspecte congruent amb l’emoció que el subjecte està sentint). 
El fet de no poder escapar físicament de la situació de por extrem en què es
troba l’afectat accentua en gran manera els símptomes de pànic.
Experimentar un atac de pànic és una terrible, incòmoda i intensa experiència 
que sol relacionar-se amb que la persona restringeixi la seva conducta, el 
que pot conduir, en casos, a adoptar conductes limitadores per evitar la 
repetició de les crisis. El trastorn pot desembocar en agorafòbia, per por 
de presentar noves crisi si es presenta una forta conducta evitativa a l’afectat.

Psicólogo Mollet / Psicòleg Mollet - Ansietat